Mig any a les fosques
Els estanys dels Pirineus tenen un origen glacial i es caracteritzen per les seves condicions extremes, aigües son molt fredes i pocs nutrients.
Una característica que els fa especials és que a l'hivern s'hi forma una coberta de gel. La neu que s'acumula sobre el gel deixa deixa l'interior dels estanys a les fosques la meitat de l'any. Això condiciona les espècies que hi viuen a estar adaptades a un cicle estacional molt marcat.
No són tots iguals
Les característiques dels estanys marquen les espècies que hi viuen:
- L’altitud. Com més alt és l’estany, més freda n’és l’aigua, i menys restes vegetals hi entren, ja que el desenvolupament de la vegetació de la conca és menor.
- Les sals minerals varien depenent de la geologia de la conca. Els estanys sobre granits tenen les aigües menys mineralitzades.
- La mida pot variar de pocs metres quadrats a més de 50 hectàrees els més grans. Les basses o estanyets es glacen completament a l’hivern i poden arribar a assecar-se a l’estiu.
Molt més que aigua freda
Als estanys pirinencs hi ha una notable diversitat d'espècies. Des d'organismes que viuen suspesos en l'aigua formant part del plàncton (algues, puces d'aigua i copèpodes); passant per plantes, mol·luscs, cucs, insectes i amfibis que viuen al fons o al litoral; fins ocells i ratpenats que s'alimenten dels insectes que surten de l'aigua.
Amfibis
La granota roja pon masses gelatinoses d’ous en aigües d’estanys i basses d’alta muntanya, on és l’amfibi més comú. Els capgrossos són principalment herbívors.
Els mascles de tòtil en temps de zel, emeten un tiut metàl·lic i duen la posta a les potes posteriors. Els capgrossos són grossos i ràpids, i necessiten més d’un any per completar el seu cicle vital. Per aquest motiu no es troben mai en petits estanyets o basses que es podrien assecar.
El gripau comú és gros i nocturn, pon llargs cordons d’ous en aigües somes. Els capgrossos són menuts i negres. Els trobem només en els estanys o basses més calents.
El tritó pirinenc és una espècie que només es troba als Pirineus. És inconfusible per la pell aspra i rugosa, de color bru variable, en general amb una línia dorsal groguenca i la panxa taronja en època de zel. S'alimenta de petits invertebrats aquàtics.
El tritó palmat es troba distribuït per tota Europa occidental. És menut i amb cua aplanada. Només viu en aigües netes. Pot viure en estanys a molta altitud, on hi és present tot l’any.
Qui és menjat per qui
Plantes aquàtiques
En estanys situats a altituds mitjanes i baixes hi creixen densos prats de plantes aquàtiques. L’espècie més freqüent és l’espargani de muntanya, de fulles surants i molt comú a les vores poc fondes dels estanys. Sota l’aigua són habituals les gespes d’isoets, la subulària, el miriofil·le i potamogètons.
Riscos per a la conservació
Entre les principals amenaces per a les espècies que viuen als estanys hi ha:
- La introducció d'espècies invasores de peixos que depreden sobre les espècies més conspícues com invertebrats, larves d’insectes i amfibis.
- Alguns estanys, especialment els més grans, s’han utilitzat per a l’explotació hidroelèctrica, que altera l’hàbitat litoral i les espècies que hi viuen.
- Tot i que els estanys es troben en indrets remots, els arriba contaminació difosa de les capes altes de l’atmosfera que es detecta principalment en les espècies que es troben a dalt de tot de la cadena alimentària.